Projecte Adol[E]scència Teatre Blas Infante15/05/2026by adminartista pedagoga, Arts escèniques, arts escèniques i educació, arts escèniques IES, Contes, cultura i eduació, Cursos, Educació, Innovació educativa, Memoria histórica, Pedagogía teatral, Teatre Comparto el que vaig dir al divendres passat al teatre. Aquest Projecte és maravillós! Les meves primeres paraules són per a totes aquestes persones que han creat aquest espai, com us hem dit abans amb la Laila, gràcies infinites per aquest viatge que avui culmina. On ha succeït de tot el que us pugueu imaginar. Però sobretot on ens hem vist per sota la pell. Ens hem escoltat en una altra freqüència i hem compartit alguna cosa que va molt més enllà de les fronteres vertiginoses cap a les quals ens empeny l’actualitat. Hem compartit les nostres fragilitats. I això no només ens ha fet més fortes sinó més lliures. Crec que aquest projecte, que ja fa sis anys que fem, guarda aquest tresor, per això fa que avui molts tornin aquí. Quan entra a la nostra vida arriba per quedar-s’hi, per fer-nos més felices, per descobrir-nos, per trobar-nos, per mirar-nos amb aquests ulls d’ exploradors d’emocions, de particularitats, per veure molt més enllà d’una imatge, per entrar en un altre món on indiscutiblement és possible sentir-se, encara que vinguem de diferents cultures, encara que estiguem en diferents processos de desenvolupament, encara que tinguem edats tan diferents, idees diferents. Perquè aquest projecte ens uneix en la simplicitat de les coses com deia Pau l’any passat i això és universal. Sempre agraïda a l’escola Mare de Déu de l’Assumpció i Creactiva Educadors, i a tot la gent que la composa desde infantil fins a batxillerat, per creure en les meves idees, per deixar que les dugui a terme, per donar-me suport des de fa tants anys. Per cada dia preguntar-me amb un somriure com vaig, què necessito… Per acceptar arribades tard, canvis d’horari, per regalar-me el saló «ineternum»! Crec que és la meva segona casa. Si és que existeixen les cases d’algú… Per la resta. A tots, totes, todes, els meus exalumnes què són aquí, els que van passar, els que no han pogut venir, els milers de missatges tots aquests dies… què dir… un aplaudiment infinit. I per a l’Oscar que ha creat aquest disseny de llums de tota la peça, per segon any consecutiu. Adri, Alejandro, Andrea, Pau, per ser sense el res… I per últim i primer a la Laila!!!! La meva primera alumna, impossible reduir en paraules el que ets aquí i ara. Tot el que puc sentir queda atrapat en la nostra eterna abraçada, les rialles, les llàgrimes, les mirades, i la quantitat d’escenaris compartits i tots els que arribaran. L’últim: projectes així als instituts, són necessaris. Les arts transformen, elles són les que poden canviar alguna cosa. Són el futur. Amb diferents llenguatges, diferents poètiques, però amb la força de tota la comunitat. Perquè ja ho estem veient… no cal explicar gaire… sobren les imatges, sobre la saturació d’informació, la política de la por. Molt fum, molta gent que no pot respirar, molt dolor, molta soledat…no seria més intel·ligent escollir espais com aquest, moments com aquests i barallar-nos una mica per la dolçor? Salut! ScreenshotScreenshotScreenshotScreenshotScreenshotScreenshotScreenshot