Vols escoltar o llegir l’entrevista?10/10/2021by adminArts escèniques, Contes, Cursos, Educació, Pedagogía teatral, Teatre https://twitter.com/cugatmedia/status/1446439361621512194?s=20 Em definiria com una atleta del cor (A. Artaud) que genera espais sagrats on l’experiència temporal de l’art convida a demorar-nos, a descobrir-nos i imaginar nous escenaris de vida. Foto: Inez Prado Laura Gisela Garcia Cassinelli: «L’artista pedagoga és una figura que hauria d’entrar a les escoles» L’artista pedagoga, col·laboradora d’EdBuilding, defensa que les arts escèniques són clau per al desenvolupament d’infants i joves COMPARTEIX: L’artista pedagoga santcugatenca, Laura Gisela Garcia Casinelli / Foto: Inez del Prado divendres Mar Castro / Albert Solé Entrevista PDF La santcugatenca Laura Gisela Garcia Cassinelli és artista pedagoga, Co-Fundadora de la cooperativa Creativa-educadors i membre de l’associació ArTec. Està dedicada a facilitar a escoles i instituts projectes, tallers i experiències úniques que acompanyen el creixement dels infants i joves a través de les arts escèniques i visuals. Considera que la figura de l’artista pedagoga és fonamental a la vida d’aula i aposta perquè el sistema educatiu faci un gran canvi en aquest sentit. ESCOLTA-HO Com definiries la teva tasca com artista pedagoga? Soc una buscadora de contes. Soc curiosa, investigadora i experimentadora. Mai no paro d’experimentar! En tots els tallers que faig experimento i comparto aquesta experimentació amb els joves, els nens, les nenes i els més petits també. Crec que sóc una atleta del cor. Què creus que poden aportar les arts escèniques i visuals des d’aquesta transversalitat curricular? Un espai de trobada, un espai d’acompanyament, de vehicular emocions, idees, moviments, possibilitats… Què es pot fer des de la docència i des de les famílies perquè l’aprenentatge sigui diferent i generi el desig d’aprendre en lloc de ser aules només amb espectadors? Quan parlo de la figura de l’artista pedagoga m’agrada molt portar un dibuix que és una dona que depèn de la mirada de l’espectador pot ser una dona jove o una dona gran i és una mica això la figura de l’artista pedagoga, una persona que pot acompanyar des de l’àmbit pedagògic, per una banda, i des de l’àmbit artístic per l’altra, i llavors crea un espai on les persones poden, des de la seva individualitat, compartir les individualitats i trobar-se a si mateixos i també a les altres persones. És un espai d’experimentació, de trobar coses, de veure-les, de sentir-les, però amb el cos i l’ànima. Aquesta figura de l’artista pedagoga, en el context de l’educació amb noves tecnologies, sobretot, ara impulsat per la pandèmia i els confinaments, com pot encaixar? Les arts escèniques també són les noves tecnologies, vull dir, pot utilitzar-les per a totes. Les arts escèniques inclouen la dansa, l’audiovisual, la música…Quan nosaltres estàvem en ple confinament, havia de continuar fent els tallers d’arts escèniques transversalitzades en les ciències socials, i què fèiem? Un exemple: «Amb qui t’has confinat?» (preguntava), llavors havies de construir en 7 minuts una petita història de totes les persones que estaven a casa teva i com t’havies confinat amb elles, i després amb això havies de fer un petit vídeo amb el mòbil o amb qualsevol altra cosa de casa (amb àudio, amb foto…) que poguessis comunicar a les altres persones amb qui estaves confinat. Les arts escèniques tenen aquesta facilitat de que sempre treballen des de la incertesa i llavors en un moment com l’actual, les arts escèniques tenen un potencial molt gran. M’agrada molt una cita del filòsof Edgar Morin que diu «conèixer i pensar no és arribar a una veritat totalment certa, és dialogar amb la incertesa». Llavors jo crec que les arts escèniques dialoguen amb la incertesa permanentment. El confinament no és un impediment, sinó una oportunitat. Ja vam veure llavors que fèiem música, sortíem als balcons a cantar, o miràvem pel·lícules…clar, tot això són les arts escèniques, no només pujar dalt d’un escenari i fer una actuació o interpretació. Tot plegat com es projecta aquest canvi en l’àmbit escolar? És molt complicat. És molt difícil perquè és necessària una formació molt gran i un canvi de paradigma. Francesco Tonucci deia quan estàvem en el confinament, molt clarament, «el sistema educatiu està caducat i es necessita un gran canvi», i el gran canvi, clar, necessita temps i molta formació. Crec, igualment, que més enllà que els professors estiguin formats, també hi ha un acompanyament que és molt necessari. Aquest acompanyament de l’artista pedagoga és una figura que hauria d’entrar i que ara, habitualment, no hi és. Quan treballo amb l’escola pública, treballo amb tallers que són molt puntuals i entro en un taller que està pagat com si fos una excursió. Amb l’associació que tenim, que es diu ArTec20, fem tallers sobre la ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda, que és lectura obligatòria, que és immersiu, però és un taller de dues hores i està subvencionat. Per tant, és molt complicat entrar-hi. L’escola pública hauria de fer un canvi radical en el currículum escolar perquè sinó són petites coses que anem fent, però és difícil. En les escoles concertades, que també hi estic treballant, és més fàcil perquè, com és una complementària, si el projecte educatiu del centre acompanya en això doncs és molt interessant. Treballes amb els professors les ciències socials i hi ha una formació que alhora acompanya en tot el procés. No estàs formant, solament, sinó que estàs acompanyant i estàs intervenint. Perquè clar, un professor no és un artista, és un professor i, per més que tingui aquesta vessant de l’art o la sensibilitat artística no és artista.