Projecte Ciencias socials i Arts escèniques. Text i acció. Construcció de la història.07/03/2020by adminArts escèniques(…) En els meus llibres aquesta gent conta la seva història petita, i alhora conta la gran història. Sempre m’ha turmentat el fet que la veritat no s’allotja en un únic cor, en una sola ment. Que d’alguna manera està dividida, és múltiple, diversa, i està escampada pel món. Dostoievski pensava que la humanitat sap més, molt més, d’ella mateixa d’allò que ha tingut temps de fixar en la literatura. Així que què faig, jo? Recullo els sentiments, els pensaments i les paraules de cada dia. Recullo la vida de la meva època. M’interessa la història de l’ànima. La vida quotidiana de l’ànima. Allò que la gran història normalment no té pas en compte, que tracta amb menyspreu. M’ocupo de la història deixada de banda. He sentit dir més d’una vegada, i encara ho sento dir avui, que això no és literatura, que és un document. Però què és literatura, avui? Qui pot respondre a aquesta pregunta? Vivim molt més ràpidament que abans. El contingut fa miques la forma. La trenca i la modifica. Tot vessa per damunt les vores: la música, la pintura i, en el document, la paraula n’escapa dels límits. No hi ha fronteres entre fets i ficció, tots dos se solapen. Els testimonis no són imparcials. Quan conta una història, la persona crea, lluita amb el temps, com l’escultor amb el marbre. És un actor i un creador (…) Svetlana Aleksiévitx El divendres 28 de febrer vam treballar l’acció física recolzada sobre textos de Svetlana Aleksiévitx. Petites històries que aquesta meravellosa autora ens regala per a construir aquesta travessia per les ciències socials des d’un altre lloc. La proposta va ser acceptada per tot el grup amb emoció, amor, sorpresa, i un compromís que va donar significat a les paraules que Svetlana Aleksiévitx ens comparteix: (…)«des d’aquests textos petits podem contar la gran història» (…) i que els alumnes van recolzar amb el seu pensament: (…)»que necessari, Laura, donar veu a tant de silenci, així com diu Peter Brook, el no dit pot respirar»(…)