Uncategorized

Taller Joc poètic i Teatre

La propuesta del Taller fue escuchar un cuento llamado «Adeu», que relata la historia de un niño que cuando siente vergüenza se vuelve transparente. 
 
Después de disfrutar del cuento la propuesta del taller fue construir un personaje que sintiera alguna vergüenza y algo que pudiese servir para que ésta se vaya. 
 
Primero dibujaron el personaje y después materializaron el dibujo con objetos, telas y maquillaje para compartirl@ con los compañer@s. Hubo personas que se transformaban en flores cuando sentían vergüenza y luego con un olor se iba la vergüenza, otras se transformaban en estrellas y perdían la vergüenza con un peluche, otras se volvían agua y dejaban de serlo con la compañía de su perro….
 
Muchas estrategias para acompañar a las verguenzas….
Gracias a tod@s!

Engeguem el projecte internacional » The Coronavirus Time Capsule»

Avui ha estas un dia molt especial! Van enguegar amb la Mireia Asensio el projecte internacional «The Coronavirus Time Capsule».

Aquest projecte internacional l’ha creat Company Three , com una resposta creativa al COVID 20. Company Three és una companyia de teatre juvenil establerta a Londres. La idea és oferir un espai als adolescents per a contar les seves pròpies històries i crear el seu propi canvi.

El projecte és una resposta setmanal a la pandèmia, a través dels ulls dels joves de tot el món i utilitzant les arts escèniques i les noves tecnologies.

http://www.companythree.co.uk/#coronavirus-estafi-*capsule

Participant en el projecte, som col·laboradors i formem part d’una xarxa d’institucions que treballen amb jovénes. La intenció és continuar oferint als adolescents amb els quals treballem suport, connexió i un espai per a ser creatius. És també una oportunitat per a connectar amb altres institucions educatives que treballen amb joves, en un moment de crisi global.

Aquest és un projecte acumulatiu. Cada setmana, els joves respondran a un tema (coses com la vida en la llar, l’educació o l’avorriment) i faran un vídeo de quinze segons. Aquests són després compaginats i editats junts (en aquest cas, per Mireia Asencio i Laura García). El mateix procés ocorre cada setmana, perquè la caixa del temps s’allargui a mesura que al quarantena continuï i desenvolupi.

Cada grup que participa crearà i distribuirà el seu propi Time Capsule (Capsula del Temps), però al llarg s’espera reunir-los en un sol lloc, com una manera de marcar i recordar aquest període extraordinari en la nostra història.

Continuem treballant virtualment: «Ciències socials I arts escèniques»

https://vimeo.com/412241815

 

La proposta d’experimentar les arts a través de les ciències socials continua treballant des de casa. Actualment construïm una autoficción articulant relats dels personatges treballats amb els nostres relats d’aquests dies de confinament. Hem creat també seqüències d’accions amb material audiovisual per a intervenir en els relats confeccionats si les circumstàncies de les pròximes setmanes no ens permeten tornar a l’institut. D’aquesta forma podrem compartir amb el públic aquesta petita performance virtual prolongació del nostre treball presencial.

El el vídeo compartit és el recorregut de diferents experiències del primer trimestre que ens van permetre arribar on estem ara:

Creem un compromís grupal dibuixant corporalment diferents paisatges que ens van permetre triar quin lloc volíem ocupar dins del projecte.

Treballem creant cartografies sensorials dels temes curriculars que van plantejar els especialistes en Ciències Socials.

A través de textos del llibre de Svetlana Aleksiévitx, 2018, «La guerra no té cara de dona», construïm relats grupals que compartim creant per a cadascun d’ells ambients particulars amb materials lumínics.

Partint de seqüències d’acció estipulades i una proposta sonora concreta, improvisem la presa de la bastilla.

Autoavaluem el procés a través de les caixes sensorials.

Vam avaluar i vam fer una devolució de tot el material creat utilitzant metodologies com Skethchbook, metodologia de l’arc de Sant Martí, Zine i Metodologia de la mà.

Diada en confinament. Al taller de teatre i joc poètic: «El museu més petit amb les paraules més grans»

 

El conte teatralitzat del dia d’avui parla de la por i del descobriment, i de l’oportunitat que ens permet el joc.

A vegades jugar, representar, construir mons, ens permet veure i descobrir allò que semblaba inexistent.

Després d’escoltar aquesta història escrita per Ray Bradbury, “Switch on the Night”, i adaptada per Laura García, vam fer un taller virtual on cadascun construïa un museu (el més petit) on pogués compartir alguna cosa que s’amagués i que potser encara no ho havia esta descoberta.

Va haver-hi museus de Llops, de la imaginació de les estrelles, de la naturalesa, dels esperits, del foc, de la bellesa, de les il·lusions i per descomptat del teatre.

Gràcies a totes per desconstruir tantes pors i feliç diada en confinament!

Como deconstruir el miedo en el corazón de los niños? merci Wajdi Mouawad

 

 

 

Como hacer para deconstruir el miedo en el corazón de los niños ? Como romper la arquitectura de cuerpos desaparecidos que siguen hablando desde mi cuerpo? 

Estas solo son palabras de agradecimiento a Wadji Mouawad, gracias como madre, como actriz,como artista pedagoga, gracias por la reflexión compartida por las ideas que saltan de un pensamiento a otro y estando en París vuelan a Barcelona, gracias por la cotidianidad y por acompañar cada mate de la máñana justo antes “dels meus tallers d’ arts escèniques amb els joves”…tus historias, tus relatos, tus reflexiones, pensamientos, autoficciones me ayudan a prolongar mi cuerpo por medio de la tecnología, y a creer que incluso con un ordenador por delante el teatro es capaz de emocionar, despertar, descubrir, oler, saborear, y escurrirse por todos los rincones. Y que siendo aún una  especie melancólica que se encuentra prisionera en una isla, podemos dejar respirar aquello que no hemos dicho.

 

Gracias!

 

#joemquedoacasa dia 34.

 

(…) Cuando el caracol se esconde en su casa es porque tiene miedo, oculta rápido su cuerpo porque sabe que la única salida está dentro suyo.

 

Cuando el día 12 de marzo, mientras ensayabamos una escena en el teatro del instituto, nos comunicaron que al día siguiente ya no podríamos volver por un tiempo, sentí un giro ficcionar mi cuerpo. A la actual velocidad que corre el mundo le sucedió una fiesta inmóvil de expresiones existencialistas. Y miles de preguntas tales cómo: ¿por cuánto tiempo?, ¿nos llevamos todo?, ¿no nos vamos a poder tocar?, tengo miedo!, llantos… risas… explosiones adolescentes llevadas al extremo. Luego la calma y una sensación entre gratificante de unas vacaciones adelantadas de Pascua y la posibilidad de tener tiempo para leer, escribir pensar, en mi caso, obvio.

 

La tortuga también esconde la cabeza cuando tiene miedo, esta relación entre estos dos animales con caparazón que en realidad son tan diferentes la descubrí con mi amigo Joaquín el día que nos propusieron hacer Delirio a Dúo de Ionesco. La obra que fue escrita en 1961 relata la relación de una pareja encerrada en un departamento que discute absurdamente por la diferencia entre un molusco gasterópodo, el caracol, y un Testudineus, la tortuga mientras fuera se desata una guerra que entra en su cotidianidad y sale dejando un movimiento cíclico del sinsentido de la existencia humana.

 

 

Llegué a casa, me hice un mate. Esto es un delirio!- pensé. Aislados. Confinamiento obligatorio hasta el 24 de marzo. Lleno el termo y pienso en todo lo que hay en la alacena, en llamar a mis padres y en lo que significa este pròlogo de virus en nuestras vidas. Mis hijas están felices, mis padres preocupados, mis amigos de Argentina no paran de preguntarme si estoy bien, que está sucediendo(…)

Os comparto este trozo del nuevo proyecto que estamos creando aquí entre océanos aislados y a la vez más unidos que nunca.